Concabella i Ratera

Història

Els poblaments originals

La Península ibèrica, Catalunya i les nostres comarques han estat habitades des del paleolític inferior. Al llarg de mil·lennis i mil·lennis s’anà configurant l’home intel·ligent del paleolític superior i els seus descendents, lentament anaren gaudint de les descobertes i manifestacions culturals que s’anaren donant al Pròxim Orient. Totes aquestes influències, a més de les procedents dels indoeuropeus, fenicis, grecs i cartaginesos foren, per dir-ho d’alguna manera, assumides pel tarannà de cadascun dels pobles autòctons peninsulars originant la pluralitat cultural de l’anomenada civilització ibèrica.

Enterraments al poblat ibèric

Les nostres contrades esdevingueren la zona de confluència entre lacetans, que ocupaven una part de la comarca l’Urgell, la Segarra, l’Anoia i el Bages, i els ilergetes que habitaren la resta de les terres de ponent, àdhuc la franja d’Aragó.

Encara que no s’hagin sistematitzat les excavacions en alguns indrets dels Plans de Sió i hagin estat escadusseres a la Segarra, l’estructura aturonada del dit altiplà hagué d’afavorir llurs assentaments. És evident que les zones habitades foren nombroses, però els seus poblats eren petits. La seva estructura urbanística era d’un carrer únic o una plaça; inicialment no estaven emmurallats i a una relativa proximitat hi havia alguna font o rierol. Les parets eren de pedra a la Segarra i a la plana d’Urgell de tàpia; l’aigua de la pluja es recollia en cisternes per al consum humà; els gra s’emmagatzemava en sitges.

S’han trobat instruments i peces de ferreria, pesos de teler, fusaioles i mesures en molts dels nostres tossals. Utilitzaren molta ceràmica en forma de vasos, bols, copes i plats de forma campaniana autòctona. També s’han descobert vaixelles antigues amb figures roges i altres peces de decoració ibèrica procedents dels País Valencià. També es coneixia el treball del vidre. Per altra part, sembla que existia una estructura social on es respectava la propietat, circulava moneda i es coneixia l’escriptura.

Segles XI, XII, XIII i XIV

La condició del seu noble alouer donà una important rellevància al castell de Concabella i a la seva església.

El dia 23 d’octubre de 1040, amb motiu de la segona consagració de Santa Maria de la Seu, la comtessa Constança, vídua del comte Ermengol II i el seu fill Ermengol III redotaren la canònica de Santa Maria de la Seu amb el castell que ja posseïa de Concabella. El dia 14 de novembre de 1051 Arnau Salla deixà, en testament, alous a les quadres de Concabella, als seus fills i a la seva muller Sança; també en deixà a l’església local de Sant Salvador. Els senyors de Concabella ja devien ésser uns personatges importants. Segons l’aportació del conegut historiador Bonnaissie,  l’any 1077, Guillem Arnal era un membre destacat de la cort del comte d’Urgell. L’any 1081 el senyor de Concabella era Guillem Berill i, uns anys més tard – 1102- Mir Arnal i Guillem Guitart de Concabella gaudien de l’amistat dels comtes d’Urgell Ermengol V i Ermengol VI. La dita condició de magnats del comte d’Urgell dels senyors de Concabella queda constatada de nou, quan B. de Concabella esdevé signatari de la Constitució de Pau i Treba dUrgell, l’any 1187.

En la butlla citada del papa Eugeni III, de l’onze de març de 1151, confirmant les possessions de la canònica de Solsona, hi consta l’església de Sant Salvador de Concabella com a patrimoni de la mateixa. Posteriorment, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Solsona, del deu de novembre de 1163, Bernat, bisbe d’Urgell, ratificà el domini de l’esmentada canònica sobre l’església de Concabella.

Vista antiga del Castell de Concabella

 
Es passa molts anys sense tenir notícies sobre Concabella; se sap, però, que l’any 1347, tenia 10 famílies. El mateix any, segons Antoni Bach, Berenguer de Peramola deixà en testament el castell a Gombau de Vilalta. Un any més tard – 1376- en Guerau d’Oluja era senyor de Concabella i l’any 1411 el castell era una possessió de Sant Jeroni de la Vall d’Hebró.Vista aèria de Concabella

En aquest petit indret s’hi aixecà un castell, el qual fou citat l’any 1097. L’any 1098, en l’acta de consagració de l’església de Sta. Maria de Guissona, apareix com un terme integrat a la parròquia de Guissona.

A finals del S. XIV hi vivia una sola família; l’any 1496 està documentada l’existència de “ vassalls del benefici de Sta. Maria de Tauladells a l’indret de Ratera”.